Van deixar petjada en l'imaginari infantil indígena...(2)

els Barça-Madrid de l'esplanada de la plaça on el Josep Lluís, l'Ernesto, el Joan Carles, el germà gran Lluís i l'indígena sotmetien periòdicament als Luisito, Isidro, Nini, José María i germans Amaya del bar Primavera; les tardes a casa del Sillero als pisos alts; el soroll del Matías a la botiga de roba; la Glòria dels cigrons; la primera bici verda Torrot de cal Faura; el sistema d'espionatge de les iaies del barri comandades per l'Enriqueta i la Sacramento, amb el traspàs mensual de la capelleta; el vi del "abuelo" del Tropezón i la seva màquina de comecocos; la carn de la Rosi del Mercadillu Marianao; la joieria que es veia per la finestra; la xurreria de la mare dels Paredes; la farmàcia de la Maria Dolors; les esperes a Foto Sánchez; la depilació materna a ca la Maria Mucosa; les punxades paternes de la Dàlia; els caramels de la Valencianeta i el Pepitu; ídem de la Pepeta dels ulls grossos; la Maria de Ca la Polla; la velocitat de boca de la Teresa del carrer Victòria, mare de l'Àngel; les amigatxes de la iaia: la Isabel de la Costa, la Solanas, la Tereseta, la Filo, la Maria de Cal Torrents; els de cal Trull, al garatge dels quals va tocar votar als pares a començaments de democràcia; i l'Hernández i els de cal Muixu; el vigilant de la plaça senyor Joaquín; l'Antoni-Xavier "Maradona"; el malaguanyat Juanjo "Pes Pérez" (continuarà)

Un pas endavant (amb record a Madness)

L'indígena ha llegit avui una enquesta feta per l'oficina oficialista de la Generalitat, que estudia i manipula les opinions de la gent sobre les coses, que diu que el 45% dels catalans votarien sí a la independència de Catalunya, el 25% expressaria el seu rebuig i un 30% dubtaria o s'abstindria. Més enllà del dubte raonable que cal tenir pel fet que el politòleg i director Argelaguet comparteixi aquesta tendència, l'àvid lector d'enquestes comença a percebre una sensació de fons que uneix crisi i separació amistosa. Creu que amb una empenteta del cabdill Mariano, el nou gurú de la metròpoli on pertany l'aldea, l' emancipació dels seus fills coincidirien amb la del seu poble.

Agent 9757

Encara el recorda quan se'n portava la moto de la feina a casa. De vegades li feia una volta a la plaça pujat al darrera. Li agradava molt "el cachondeo", explicava acudits a tort i a dret i conformava una atmosfera de bon humor. Mirava pelis del Bud Spencer i el Terence Hill. O de l'Esteso i el Pajares. O del Paco Martínez Soria. O del seu doble Antonio Garisa. Fa vuit anys que va marxar i el troba a faltar.

Aniversari reeixit

El fill mitjà de l'indígena ha pogut celebrar el seu sisè aniversari cridant el nom d'un dels seus dos equips favorits. Enfervorit, ha seguit les evolucions com si es tractés d'un dels seus partits: fa de migcampista creador a l'escola de la Penya Barcelonista Anguera -sí la del Papi- i li agrada retenir les imatges per poder-les aplicar arribat el moment. Segurament, d'aquí a uns anys, només recordarà que el Barça va eliminar al Madrid en una semifinal de la Champions però sabrà que ell va estar allà, al costat del mediàtic Jordi Évole, altrahora follonero, casual company de seient, del tiet Marc i del Jordi, a la falda de l'indígena. No ha pogut gaudir en excés del triomf perquè no ha pogut sopar fins arribar a casa i demà s'ha d'aixecar per afrontar la normalitat de ser una mica més gran... i feliç.

Arriba l'enganxina verda del CAT a La Vanguardia

Per fi avui els lectors de La Vanguardia podran triar una edició traduïda al català. Els responsables del diari centenari no han traduït la marca -copiant el sistema del Periódico- perquè diuen que ja formen part del panorama cultural català. L'indígena creu que la nova edició és una bona notícia perquè permet ampliar l'abast de l'idioma i la seva influència cultural. Però que és més substancial tenir diaris amb una visió de país fabricada des d'un imaginari propi com l'Ara, l'Avui o El Punt. Des del punt de vista lingüístic sembla que està força ben fet, per no dir notable. A la tribu l'aparició d'aquesta nova oferta ha provocat molt rebombori. Han estat 130 anys d'espera des que va sortir com a òrgan d'expressió del Partit Liberal de Mateo Sagasta i posteriorment com a diari independent. A l'indígena li agradarà llegir al conegut corresponsal de Buenos Aires Robert Mur en el nostre idioma estimat.

Aicnàlubma

L'indígena creu que la manipulació per aconseguir l'èxit fàcil i la destrucció com a única forma d'expressió s'ha de recompensar amb la indiferència i no amb una visió crítica. No val la pena parlar de l'amiga del famós que surt a la tele per denunciar que es va embolicar amb ell mentre encara estava amb la nòvia de sempre. Tampoc del polític o política que es despulla o disfressa perquè no li compren els arguments. No cal mirar aquell programa de la cadena casposa on tothom crida i n'hi ha un que s'afecta molt amb l'èxit de gent que li agrada fer bé la seva feina. Ni els debats matinals del predicador que complementa aquella exhaltada opinadora antiislàmica. Ni és clar de l'entrenador portuguès que utilitza l'estratègia militar en l'àmbit esportiu. Per què? Perquè les estratègies han acabant substituïnt els fonaments, perquè construir és més arriscat però més substancial i perquè el valor del treball li és més autèntic que el del crit. Esborrem la mediocritat.

Van deixar petjada en l'imaginari infantil indígena...(1)

el descampat de la Plaça Calvo Sotelo on l'indígena va aprendre a jugar a cuita-a-amagar, a tallar fil i perseguir-se, a canviar cromos, a tirar tillos (pedres o volanderes -arandeles- quadrades) i bales, a pujar al gronxador i tobogan tutelat per la iaia Angelina, a anar amb bicicleta i a jugar a futbol, beisbol i quasi-tot, i a fer enormes fogueres amb caixes recollides per tot arreu (ara Plaça Generalitat); el pati dels salesians i el col·legi, els Pares Bosch i Camprubí; el forn del Rosendu (Bach), la polleria de la Isabel, la sabateria de la Pili, la llibreria de la Cinta, els Antolins del carrer Gaudí, l'Spar de la Marta i la Sole a la plaça, el Vegé del carrer Victòria; la façana de cal Tomeu on emulàvem Nastase, Orantes i Panatta, el Citroen CX Palas del blaugrana Macizo aparcat davant la pastisseria de la dona del Maxi; el quiosc del Paco on vam aprendre a menjar sidral, fer la cole de cromos i a comprar el Ciero i un 46 pel papa; l'editorial el Mall del final del carrer Santa María de la Cabeza conversa a la llibertat i al vídeoclub; el camí pels garrofers de davant del cementiri per anar a l'institut; els ous de la Murillo i la fruita i verdura de l'Emília, de cal Minyonet i de Lalueza; la nostra Acadèmia Studium més que la dels del Lope de Vega, el Casino del carrer Miquel (ara Casal Marianao), la Bòbila de la Ronda -en homenatge al Sillero- (ja urbanitzat)... (continuarà)

Indignez-vous!

Es cerca persona gran intel·ligent, home o dona, de la tribu o assimilat, que recordi què vol dir "el bé comú". No cal que tingui 93 anys com l'Stéphane Hessel, però es valorarà el bagatge antifranquista i que estigui lliure de càrregues polítiques tripartides conjunturals. És imprescindible que escrigui clar i vulgui explicar detalls de la seva vida sense fer-se pesat per ensenyar a les noves generacions i als desmemoriats conceptes en desús com equitat, "justícia social", "extensió de la societat del benestar" i "llibertat col·lectiva". Es tindrà en compte la seva implicació emocional per aturar l'actual pandèmia individualista. Abstenir-se socialdemòcrates, hagiografs de Giddens o Judt, polítics amb carnet sense estudis, llibertaris, violents, seguidors de Fidel Castro i d'Hugo Chávez  i per suposat elitistes, especuladors i neoliberals. Imprescindible, coneixements en "Crisi Financera Internacional", "Polítiques Públiques de Suport a l'Estructura Financera", "Pressió Financera Internacional per Equilibrar la Responsabilitat de la Crisi" i "Directives de Control de la Despesa de l'Administració Pública". Es mirarà de publicar el text.

Final de gener i principi de febrer negres

No fa referència a comiats indefinits, impertinents i nuls fet per incapacitats, ignorants i desmemoriats que, de tant a l'esquerra, suplanten purgues soviètiques amb formes goebbelianes. No. Sinó a la trobada anual de reflexions sobre llibres de crims i misteri que el llibreter Camarasa organitza a Barcelona en època de calçots i que s'anomena BCN negra. L'indígena en porta dos de set. Ahir va haver d'alterar el natural ordre de la seva agenda per disposar de temps, fer cua i comprar un entrepà al salvador Can Conesa, menjar-lo entre els carrers del Call i de la Boqueria i arribar a temps a la Capella del carrer Hospital per sentir la traducció de l'entrevista grupal del periodista local Antonio Lozano als escriptors anglesos R. J. Ellory, David Peace i Craig Russell. Val a dir que Ellory pateix una incontinència aguda d'afany de notorietat i així ho demostra el seguit d'anècdotes simpàtico-teatrals que explica, entre les quals el fet d'haver d'escriure 42 llibres abans que li publiquessin el primer. Com que diu que escriu a raig, sense rumb prefixat i contextualitza als EUA, si girem el mitjó podem concloure que no deu ser massa bo. Almenys la seva veu no li va transmetre el desig del de Birmingham que les seves obres s'associïn amb pulsions d'estat d'ànim. No creu que l'acabi llegint. Dels comparses moderats, Peace presentava les dues primeres entregues d'una interessant tetralogia sobre l'esbudellador de Yorkshire escrita des del desarrelament i la nostàlgia d'Estambul i Tòquio i Russell, una nova aventura de l'investigador Lennox, que sembla que de moment ha substituït l'habitual Jan Fabel, com Glasgow ha esborrat Hamburg. Aquests sí, que podrien caure. Una hora després, el Raval i la Boqueria li retornaven a la clara realitat d'haver d'anar a recollir el futbolista tranquil.

La transició del poble tunísià cap a la democràcia es diu Revolució del Gessamí

Fa uns dies l'indígena va llegir els mots d'una aldeana immaculada d'un llogaret hortolà proper al riu Rubricatus que li feia a ulls un escrit d'un seu amic tunisià. Explicava una història de tirania i repressió al seu país i expressava alegria i esperança en l'esdevenidor però sobretot en la força d'un poble que clama llibertat. L'indígena que rumia l'aldea global ha volgut documentar-se i porta una setmana mirant de treure l'entrellat.

   Tunísia està situat relativament a prop del seu país, al recte avall de Sardenya, entre Algèria i Líbia, acull uns 10 milions de persones en un territori que és el doble de gran que els Paísos Indígenes i que responia a una etiqueta d'equilibri entre país musulmà laic i sistema econòmic liberal prooccidental. Com sempre les etiquetes són massa simples i es deixaven coses importants pel camí: la democràcia.

   Després de llegir fins i tot l'especial de Le Monde del passat dijous, troba que la vida és molt cínica: l'esclat democràtic va haver d'esperar la immolació del pobre jove Mohamed Bouazizi, marxant ambulant de fruites i verdures, per començar a triscar; aquesta nova eina social que és Facebook va convertir-se a mans de diversos bloguers ciberdissidents en l'eina de convocatòria revolucionària; i l'expresident Zine El-Abidine Ben Ali va acabar traït pel seu primer ministre Mohammed Ghannouchi de la mateixa manera que ell va jubilar, quan era cap de govern, el cap d'estat i primer president de la Tunísia independent el 1956, Habib Bourguiba. Cínic i curiós.

Els EUA no ajuden Ben Ali
Encara no entén alguna cosa: com és que primer França a través de diferents ministres treuen ferro a la dictadura de Ben Ali i els Trabelsi i després no autoritzen l'ajuda militar demanada per perfectir la brutalitat policial i aniquilar els manifestants. Suposa que el posicionament dels Estats Units d'Amèrica deu tenir alguna cosa a veure. I posats a fer deduccions, la sortida de Ben Ali cap a Aràbia Saudita semblaria una possible deriva integrista inassumible pels ianquis defensors de la llibertat que haurien optat per deixar fer el poble emprenyat. Almenys aquest cop el president dels EUA, Barack Obama, no ha fet com algun antecessor i el francès Sarkozy ha sabut rectificar a destemps.

   De moment ha quedat clar que el poble no vol una altra reforma, vol una ruptura amb el passat que superi el president Ghannouchi. Per cert no com el model espanyol de transició. Com diu l'amic tunisià interposat, la Trini d'Afers Exteriors encara no ha dit ni ase ni bèstia. I sembla que ara els egipcis volen copiar les accions per fer fora Mubarak. En substància i conclusió les properes eleccions poden ser el començament de la democràcia a Tunísia. L'indígena algun dia hi voldria anar.

Elogi de la precisió

Diumenge passat l'indígena va sentir-se privilegiat de contemplar un gran espectacle: la combinació del moviment del cos humà en una relació espai-temps matemàtica exacta, precisa, única; geometria impossible provinent del domini cadencial de les extremitats; equilibri d'instint i raó per interpretar l'harmonia; recerca de la bellesa amb esfera; joc de paradigmes; futbol únic. Barça. Sí, diumenge passat l'indígena va penetrar la negror del seu abric i de la seva bufanda ratllada per tornar a afrontar l'espera de l'autobús pertinent i l'ara estranya puntualitat del seu amic i confident Carles i acabar gaudint del nou santuari de la llum, del sincrotró esportiu, del camp de gespa més proper a l'art. Ja havia disfrutat de l'èxtasi visual el dia que l'equip blanc va recollir fins a cinc cops la pilota de dins de la porteria. Però altre cop Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Messi i Villa van vèncer els designis criminals i els tacs climàtics ara de la Costa del Sol amb toc i passió per presentar als fidels, lleials i creients ocasionals la feina ben feta. Aquest cop el clímax fou menys perenne i la transició a la normalitat fou gradual i àmplia. El domini de cos, ment, espai i temps ha estat un dels ideals de perfecció en totes les cultures. Que ningú s'equivoqui, cal tenir memòria per saber assaborir cada un dels detalls i no acabar creient que la precisió és a l'abast del més mourrut.

Donna Leon, qüestió de fe

I fe a l'indígena no li falta. Es fa venir bé el títol del dinovè volum de la sèrie de novel·la policíaca sobre el Commisario Brunetti de l'escriptora estadounidenca afincada a Venècia Donna Leon, corresponent a l'any 2010, per explicar la seva relació inusual amb els seus llibres. N'ha llegits dotze (de dinou) en tres anys. No cal dir que el seu interès parteix d'un viatge a la ciutat dels canals l'estiu del 2005 que el va encisar. No hi havia discussió possible: viatge en góndola, esmorzars davant del Gran Canal, sopar a Rialto amb limoncello final al Cafè Florian de la Plaça Sant Marc, pel·lícula en italià al Campo Sant Polo, visites al Festival de Cinema de Lido i als Jardins de la Biennale... La suma d'aquest escenari amb el gènere que més li agrada -i que com que és de lectura fàcil, pot exercir- el predisposava a ser portat a l'hort reiteradament. I així va estar. Figuradament.

Ara, amb perspectiva, pot dir que Leon el té atrapat però només li agrada a mitges. Al platet positiu hi posaria la bona confecció de personatges i la vocació reflexiva per sobre de la resolució de l'acció de la trama. Per entendre'ns en el primer punt s'assemblaria a Camillieri i en el segon punt, seria contrària. Al platet negatiu hi posaria una tria dolenta dels temes -majoritàriament populistes i darrerament poc originals-, una superioritat moral en la resolució dels plantejaments i en la transmissió d'una visió absolutament negativa de la societat italiana en la què viu i que la porta a no publicar en aquesta llengua -prepotència ianqui?- i encara una resolució argumental gastada on l'atzar en forma de sogre aristocràtic acaba desllorigant l'atzucac més entortolligat. 

Llegint això algú pot pensar que pesa més aquest segon platet però el cert és que l'indígena ha deixat a la lleixa Leon espai de creixement perquè arribi la primavera i pugui llegir una nova aventura. Òstia, la rentadora...

Optimisme resilient o a veure si els temps millors venen ja d'una punyetera vegada...

L'indígena ha estat desconnectat de la xarxa des de finals del part del nen Jesús fins que ja ha estat adorat i donat d'alta a les xarxes socials perquè l'empresa Telefònica Movistar no li va configurar bé l'alta a la línia 3G i un bon dia va trobar que no podia accedir-ne. De protesta en protesta fins a la revisió de l'avaria ¿final?, l'home troba que aquests dies d'àpats, compres i sociabilitat consanguínia l'han allunyat d'aquell punt d'equilibri físic i espiritual que algun dia els pares salesians de la tribu li van explicar que omplia l'aire català. Tot i el greix i el cansament, es mou bé entre la realitat i l'enyor, entre present i passat: deu ser que el seu principal escull ve del futur? Com diria l'optimisme al·lucinògen, demà pot ser l'inici de la millor nova etapa de la vida. O com diria el pessimisme perseverant, no. Veurem. Mentrestant, per deferència del rei Gaspar, podrà llegir El Cementiri de Praga d'Umberto Eco o La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies, fer un puzle de 385 peces -expansives i nacionalsocialistes segons Esteban González Pons- dels Països Indígenes, prendre's un típic cafè Nespresso, fer-se una truita ben equipat o passejar l'ordinador ben embolcallat. I continuar gaudint dels tres monarques quotidians. Per cert que havia d'estendre una rentadora...