La transició del poble tunísià cap a la democràcia es diu Revolució del Gessamí

Fa uns dies l'indígena va llegir els mots d'una aldeana immaculada d'un llogaret hortolà proper al riu Rubricatus que li feia a ulls un escrit d'un seu amic tunisià. Explicava una història de tirania i repressió al seu país i expressava alegria i esperança en l'esdevenidor però sobretot en la força d'un poble que clama llibertat. L'indígena que rumia l'aldea global ha volgut documentar-se i porta una setmana mirant de treure l'entrellat.

   Tunísia està situat relativament a prop del seu país, al recte avall de Sardenya, entre Algèria i Líbia, acull uns 10 milions de persones en un territori que és el doble de gran que els Paísos Indígenes i que responia a una etiqueta d'equilibri entre país musulmà laic i sistema econòmic liberal prooccidental. Com sempre les etiquetes són massa simples i es deixaven coses importants pel camí: la democràcia.

   Després de llegir fins i tot l'especial de Le Monde del passat dijous, troba que la vida és molt cínica: l'esclat democràtic va haver d'esperar la immolació del pobre jove Mohamed Bouazizi, marxant ambulant de fruites i verdures, per començar a triscar; aquesta nova eina social que és Facebook va convertir-se a mans de diversos bloguers ciberdissidents en l'eina de convocatòria revolucionària; i l'expresident Zine El-Abidine Ben Ali va acabar traït pel seu primer ministre Mohammed Ghannouchi de la mateixa manera que ell va jubilar, quan era cap de govern, el cap d'estat i primer president de la Tunísia independent el 1956, Habib Bourguiba. Cínic i curiós.

Els EUA no ajuden Ben Ali
Encara no entén alguna cosa: com és que primer França a través de diferents ministres treuen ferro a la dictadura de Ben Ali i els Trabelsi i després no autoritzen l'ajuda militar demanada per perfectir la brutalitat policial i aniquilar els manifestants. Suposa que el posicionament dels Estats Units d'Amèrica deu tenir alguna cosa a veure. I posats a fer deduccions, la sortida de Ben Ali cap a Aràbia Saudita semblaria una possible deriva integrista inassumible pels ianquis defensors de la llibertat que haurien optat per deixar fer el poble emprenyat. Almenys aquest cop el president dels EUA, Barack Obama, no ha fet com algun antecessor i el francès Sarkozy ha sabut rectificar a destemps.

   De moment ha quedat clar que el poble no vol una altra reforma, vol una ruptura amb el passat que superi el president Ghannouchi. Per cert no com el model espanyol de transició. Com diu l'amic tunisià interposat, la Trini d'Afers Exteriors encara no ha dit ni ase ni bèstia. I sembla que ara els egipcis volen copiar les accions per fer fora Mubarak. En substància i conclusió les properes eleccions poden ser el començament de la democràcia a Tunísia. L'indígena algun dia hi voldria anar.

Elogi de la precisió

Diumenge passat l'indígena va sentir-se privilegiat de contemplar un gran espectacle: la combinació del moviment del cos humà en una relació espai-temps matemàtica exacta, precisa, única; geometria impossible provinent del domini cadencial de les extremitats; equilibri d'instint i raó per interpretar l'harmonia; recerca de la bellesa amb esfera; joc de paradigmes; futbol únic. Barça. Sí, diumenge passat l'indígena va penetrar la negror del seu abric i de la seva bufanda ratllada per tornar a afrontar l'espera de l'autobús pertinent i l'ara estranya puntualitat del seu amic i confident Carles i acabar gaudint del nou santuari de la llum, del sincrotró esportiu, del camp de gespa més proper a l'art. Ja havia disfrutat de l'èxtasi visual el dia que l'equip blanc va recollir fins a cinc cops la pilota de dins de la porteria. Però altre cop Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Messi i Villa van vèncer els designis criminals i els tacs climàtics ara de la Costa del Sol amb toc i passió per presentar als fidels, lleials i creients ocasionals la feina ben feta. Aquest cop el clímax fou menys perenne i la transició a la normalitat fou gradual i àmplia. El domini de cos, ment, espai i temps ha estat un dels ideals de perfecció en totes les cultures. Que ningú s'equivoqui, cal tenir memòria per saber assaborir cada un dels detalls i no acabar creient que la precisió és a l'abast del més mourrut.

Donna Leon, qüestió de fe

I fe a l'indígena no li falta. Es fa venir bé el títol del dinovè volum de la sèrie de novel·la policíaca sobre el Commisario Brunetti de l'escriptora estadounidenca afincada a Venècia Donna Leon, corresponent a l'any 2010, per explicar la seva relació inusual amb els seus llibres. N'ha llegits dotze (de dinou) en tres anys. No cal dir que el seu interès parteix d'un viatge a la ciutat dels canals l'estiu del 2005 que el va encisar. No hi havia discussió possible: viatge en góndola, esmorzars davant del Gran Canal, sopar a Rialto amb limoncello final al Cafè Florian de la Plaça Sant Marc, pel·lícula en italià al Campo Sant Polo, visites al Festival de Cinema de Lido i als Jardins de la Biennale... La suma d'aquest escenari amb el gènere que més li agrada -i que com que és de lectura fàcil, pot exercir- el predisposava a ser portat a l'hort reiteradament. I així va estar. Figuradament.

Ara, amb perspectiva, pot dir que Leon el té atrapat però només li agrada a mitges. Al platet positiu hi posaria la bona confecció de personatges i la vocació reflexiva per sobre de la resolució de l'acció de la trama. Per entendre'ns en el primer punt s'assemblaria a Camillieri i en el segon punt, seria contrària. Al platet negatiu hi posaria una tria dolenta dels temes -majoritàriament populistes i darrerament poc originals-, una superioritat moral en la resolució dels plantejaments i en la transmissió d'una visió absolutament negativa de la societat italiana en la què viu i que la porta a no publicar en aquesta llengua -prepotència ianqui?- i encara una resolució argumental gastada on l'atzar en forma de sogre aristocràtic acaba desllorigant l'atzucac més entortolligat. 

Llegint això algú pot pensar que pesa més aquest segon platet però el cert és que l'indígena ha deixat a la lleixa Leon espai de creixement perquè arribi la primavera i pugui llegir una nova aventura. Òstia, la rentadora...

Optimisme resilient o a veure si els temps millors venen ja d'una punyetera vegada...

L'indígena ha estat desconnectat de la xarxa des de finals del part del nen Jesús fins que ja ha estat adorat i donat d'alta a les xarxes socials perquè l'empresa Telefònica Movistar no li va configurar bé l'alta a la línia 3G i un bon dia va trobar que no podia accedir-ne. De protesta en protesta fins a la revisió de l'avaria ¿final?, l'home troba que aquests dies d'àpats, compres i sociabilitat consanguínia l'han allunyat d'aquell punt d'equilibri físic i espiritual que algun dia els pares salesians de la tribu li van explicar que omplia l'aire català. Tot i el greix i el cansament, es mou bé entre la realitat i l'enyor, entre present i passat: deu ser que el seu principal escull ve del futur? Com diria l'optimisme al·lucinògen, demà pot ser l'inici de la millor nova etapa de la vida. O com diria el pessimisme perseverant, no. Veurem. Mentrestant, per deferència del rei Gaspar, podrà llegir El Cementiri de Praga d'Umberto Eco o La bicicleta estàtica de Sergi Pàmies, fer un puzle de 385 peces -expansives i nacionalsocialistes segons Esteban González Pons- dels Països Indígenes, prendre's un típic cafè Nespresso, fer-se una truita ben equipat o passejar l'ordinador ben embolcallat. I continuar gaudint dels tres monarques quotidians. Per cert que havia d'estendre una rentadora...