L'indígena es retroba amb el menjador de casa seva ara fa 25 anys. L'àvia ha collit unes roses vermelles del roser que s'enfila al pati des de la pica fins al terrat. Són molt tancades encara però no d'aquell color intens com vellut que ara es porta sinó d'un to més suau que deixa pas a grocs quan s'obre (ara ja no se'n troben d'aquestes a les parades). A la tarda el seu net vol entregar per primera vegada un tresor a la princesa acabada d'aparèixer i desitja transmetre-li el sentiment de puresa i la fragància primaveral de l'exemplar més virginal del seu petit jardí. Les ha collit amb delicadesa i les ha deixat en un gerro, a l'espera de ser guarnides deliberadament i precisa per la mare. És Sant Jordi. El dia de l'aniversari del cap de tribu. Ronda la cinquantena i encara conserva el mirall que li retorna la imatge del més pinxo de tota la pista de ball de l'Ateneu.
Des de fa uns quants anys l'indígena volta a la tarda per les parades de llibres de la Rambla. Transita entre la bibliofília més divergent i el despertar de la consciència política a les nits rogenques amb lluna plena i estels lluents. Fulleja compulsivament mots arrencats de novel·les, assajos i poemes. I conclou amb algun exemplar groc de la Cua de Palla i el seu regal costumista a la iaia mimadora.
