Obligats a consumir?

L'indígena va gaudir anit d'un magnífic reportatge de l'espai Sense ficció coproduït per TV3, TVE i la francesa Arte titulat "Comprar, llençar, comprar" sobre l'estratègia comercial d'alguns sectors i moltes empreses de limitar la vida útil dels aparells de consum. En diuen obsolescència programada. Creu que és un bon exemple de periodisme denúncia i de reflexió sobre el creixement ilimitat de l'explotació dels recursos naturals del planeta. Generós i ecologista com és, el vol compartir amb qualsevol lector a http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3270630. El reportatge mostra la possibilitat de millorar la sostenibilitat a través de la reducció i reciclatge de molts aparells de consum. Exemplificava amb bombetes que es feien fa un segle i que tenien una vida útil de gairebé 25 anys. També mostrava un abocador descontrolat de residus a Ghana que apilava aparells de consum provinents de molts països europeus. I encara explicava com es van agrupar uns consumidors als EUA per pressionar perquè es canviés la vida útil dels iPod. Nostàlgic, l'indígena recorda avui algunes passejades que volien provocar el tancament de l'abocador del Garraf donant suport a vells amics activistes: Campmany, Bosch, Garcia... Està convençut que el món avança gràcies a gent com ells.

Contes de l'aldea nacional

L'indígena ha seguit amb atenció les explicacions del gurú Carod-Rovira sobre les eleccions del seu país. Lent de processador, sense la brillantor semàntica altradia habitual i sobretot cansat, no l'ha reconegut com el seu antic referent. Creu que una certa distància el definirà com un gran ideòleg, un mal estratega i un gestor correcte. Si Shakespeare hagués hagut d'explicar avui el paradigme de la supèrbia, no li hagués quedat altre remei que referir-se'n. Vanitós, classista i altiu: va agafar un partit, el va dotar de corpus modern, el va enlairar gràcies a una herència confusa i un enemic que l'enaltia i l'ha retornat al perenne enfrontament per voler accelerar massa, per considerar els seus afectes ignorants de la llum divina de la política institucional. No s'adona que està sol. La seva sortida endavant de refundació de l'espai d'esquerra nacional topa amb l'aclaparadora voluntat de canvi polític. Continua obviant la realitat. I potser sí que algun dia aquest podria ser l'objectiu però ja no serà en aquesta dècada. Somia. Quevedo li hauria recordat que el seu pecat mai baixa d'on puja sinó que cau. I així ha estat, per més que s'aparti del seu antic aparell. Ara bé, si algú vol reflotar la nau, seria intel·ligent de substreure i millorar-li la idea i apartar la praxi d'oblidar-se de tocar la gent normal.

Però des de la comoditat de l'espectador, l'indígena avui només vol constatar que la seva tribu no és que no hagi volgut l'expresident Montilla per ser andalús. Altrament, la tribu convergent -certament la primera campanya de desprestigi del polític cornellanenc per desarrelament no va reeixir-. El cordobès ha estat vist com un polític mediocre amb principi de Peter perquè no té una formació adequada i perquè no és un bon orador. El vot catalanista premia l'elitisme, l'excel·lència, la visió de país. Això, Polònia i el Constitucional han liquidat Montilla i Puigcercós. Ja posats, afirmar també que el llegat nacional del tripartit ha arribat tard. El tempo compta... i molt. Sense gestos no hi ha complicitats. I al final, la credibilitat ja s'havia perdut en algun racó del Fòrum.

Escriptors de referència

El totpoderós bricolatge ha perpetrat un cop d'estat els darrers dies a la República (Poc) Independent de Ca l'Indígena. Els vasalls de l'imperi suec Ikea s'han apoderat del seu menjador per alliberar espai al règim dictatorial de Joguinalàndia. En concret quatre divisions cuirassades de prestatgeries han agafat el control dels seus llibres. Col·leccions senceres han caigut en un nou ordre mundial. Fins i tot algun volum antisistema ha abandonat el seu còmode estatus per abocar-se al futur aclaparador de la safata de sortida al reciclatge. Com un sol compendi de saviesa i no sense resistència a la tria, esperen inexorablement la seva hora. Sobris, reservats, orgullosos de pertànyer a una nissaga que lentament va desapareixent, encara superbs de coneixements inabastables, delecten els seus darrers instants com si la caducitat d'un diari qualsevol els pogués ser aplicada, com si s'hagués extingit la pena de la descatalogació, com si un dipòsit pel sol fet de ser blau pogués destruir tota la força de la creació cultural...

Però l'indígena, com diria Umbral, s'ha assegut per parlar dels seus llibres. I és que s'ha adonat que els seus autors de referència responen tant en català com en estranger als mateixos paràmetres. Tan previsible és!! Novel·la policíaca, relat sarcàstic i novel·la culta verbibora el tenen enfaixat. Ferran Torrent, Quim Monzó i Màrius Serra formen part de l'escamot nacional. Donna Leon, Tom Sharpe i Umberto Eco passen la seva minuta cosmopolita periòdicament. Biografies polítiques i manuals comunicatius complementen. L'indígena ha de decidir cap on han de transitar les seves noves lectures.

Ara ja fa una setmana...

...que l'indígena es compra el nou diari per decidir si li agrada tant com per substituir el que tenia fins ara de referència. Creu que en línies generals és bo però, agosarat com és, l'esperava més escaient al seu estil. Es nota que al darrera hi ha gent que pensa i reflexiona. És un diari bicèfal de paper i pantalla, que no enuncia notícies sinó que les interpreta i les traspassa a personatges prestigiosos per a ser qualificades i que per tant busca influir en liderar l'opinió publicada i al capdavall pública. No obstant això, l'indígena hagués preferit sacrificar una mica d'exhaustivitat a favor d'una major ajuda a la lectura amb titulars, subtítols, entradetes i complements més grans i pàgines visualment més treballades. Podríem dir que en l'etern dilema entre el fons i la forma, el diari Ara corre el risc de ser molt atractiu per a una minoria il·lustrada i influent, i perdre diners. A més, l'indígena no comparteix el criteri d'estructurar les seccions del diari agrupades entre "aracrònica" i "aratu". Ben pensat, no ho acaba d'entendre. Pensa que la gent espera que se separi la política local, nacional o internacional de l'economia propera, europea o mundial o dels afers socials propis, distants o llunyans, d'una manera clara i diàfana. Com que creu que té traça en descodificar, només el comprarà de tant en tant.