Cap avall que fa baixada (La Riera és clar)

Avui l'hereu de ca n'Indígena sortirà per primera vegada com a figurant a La Riera, una telenovel·la d'una cadena de televisió que es veu molt a la tribu. Té 7 anys però s'ha passat la meïtat de la seva vida assajant. Ben bé sembla que hi estigui predestinat. Quan només tenia tres mesos el nen ja va aparèixer a una escena dels Pastorets. Tot i que només serà una llambregada i prou, l'indígena està cofoi. Li agradaria que els petits poguessin dedicar-se al que volen. En temps de crisi és un luxe. Com que ell ja ha hagut de pagar una quota de pragmatisme, ara projecta la seva il·lusió. Ho fa controladament: ni condiciona què han de fer ni creu que hagin de tenir èxit. Però sí que creu que és important que aprenguin a lluitar pel seu espai.

Reinterpretar la tribu

Rumiava: l'hegemonia individualista en les relacions culturals de la tribu comporten canvis en els antics paràmetres que explicaven els diferents aspectes de la vida. Ara els més vells ja no poden simplificar el problema fins dominar-lo i ja no són els més savis. Han canviat les eines. No és només la tecnologia. És la política: no entenen la deserció del gradualisme, l'adéu al "aguanta que vindran temps millors", el "som com som i si volen ja ens vindran al darrera". És l'economia: el sistema financer obliga a moure fitxa els bancs i estats, la crisi primer no existeix i després ho envolta tot sense possibilitat de preservar la societat del benestar. És el propi sistema educatiu de socialització d'actituds i coneixements... L'òbit de la transició els ha deixat perplexos. Però ara què farem a la tribu? Deixarem que els joves ens interpretin la nova realitat? I rumiava també: podem fer dues coses, acceptar la solitud o retornar al grup. Amb una limitació, el respecte personal i col·lectiu. No cal invertir en ajudar qui et menysprea. A l'indígena el repte de passar de l'aillament a la companyia, de la crisi a la confiança, encara el motiva.

Aprenent de bruixot

Des que té coneixement, a l'ìndígena li agrada fer i mirar esport. Ara per ara encara s'escapa alguns dilluns a fallar algunes cistelles a un poliesportiu barceloní o a recrear en animació el ja impossible nou traçat de la Diagonal. Avui no ha pogut escapolir-se de l'escomesa d'un gran i molest refredat i ha hagut de conformar-se reconfortat des del sofà en imaginar com hauria fet de Xavi Pascual o de Josep Guardiola. I troba que Ingles és un molt bon fitxatge que aportarà molt però que no resol el fet que cal un substitut de Navarro més regular. I troba que guanyar l'esquena dels laterals blancs és la clau de l'èxit blaugrana del proper dilluns. Des que té coneixement, a l'indígena li agrada mirar -i ja li hagués agradat poder fer- com l'equip de la seva tribu guanya l'altre: el dels xuletes.

Descodificació visual

Com que l'indígena té la malsana afició de descodificar la contaminació electoral dels seus paisatges habituals, avui ha badat mirant les banderoles partidistes. Al davant de casa seva han penjat al líder d'ERC. Troba que el disseny en forma de fletxa que apunta la fotografia té gràcia però la tipografia és lletja i no es llegeix deu metres més enllà. A més la fotografia no és la millor i projecta un aire de llunyania, petitesa i poca valentia. Més avall ha vist el favorit. Li ha semblat que no volia arriscar, que si passava desapercebut guanyaria. Es veu que CiU opta pel genèric "una Catalunya millor" i per una fotografia inexpressiva d'un Mas millor (que els darrers dos comicis). Entrant a Barcelona per una gran avinguda ha vist al defensor del títol. Li ha costat reconèixer-lo de tan rialler que estava. Però era un somriure d'home gris. I ha pensat que tot i que el contrast era visualment interessant, els seus votants indecisos no li reconeixerien aquest orgull socialista. Més tard ha parat en el candidat Herrera quan el seu fill gran li ha preguntat qui era aquell senyor tan lleig. I s'ha alegrat del bon criteri de l'hereu. La veritat és que, per una vegada que l'eslogan no és excessivament oníric i fet per a gent polititzada, qui ha decidit posar la foto li vol mal i deu ser d'alguna escissió prosoviètica o unificadament viva. L'indígena creu que renuncien a agradar ningú i aposten per la proximitat per no perdre ningú dels que ja saben que no és dolent. També ha vist la de la única dona. I li ha semblat que quinze anys enrera ja feien servir les mateixes solucions perquè el bigotis li digués al González que se n'anés. Com si la publicitat no entengués de democràcia, dels altres només ha vist el doctor Carretero. Estava impertèrrit abans d'informar que el que cal és una extirpació. I troba a faltar que el mediàtic Laporta no hagi esperonat els seus a lluitar contra l'apagada propagandística i que el ciutadà R no hagi tingut la gosadia de tornar-se a despullar ara que ha fet panxa. Ja té mal de cap. Creu que caldria ampliar els supòsits de presó per incloure publicistes i aduladors orgànics. L'indígena sap que és un vici a amagar.

La ruta dels aperitius

L'indígena va disfrutar ahir d'un petit aperitiu. Feia temps que no ho podia fer condicionat com està per les seves obligacions tribals. El benestar momentani el va fer evocar remots paradisos santboians i recents oasis barcelonins. La seva ment va confeccionar una petita ruta. Partia de Ca la Caterina, prop d'on va néixer, on els avis i els pares el portaven en dates ben assenyalades i on va descobrir els berberetxos, així en bàrbar, les màquines de boles i les travesses que l'àvia feia, i que li duien a posar guanyador sempre l'Sporting per un compartit encant fonètic. Continuava a Ca la Margarita, al bell mig del Parc de Marianao on s'havien casat els seus pares. Tombava en un bar davant del col·legi de religiosos salesians després de matinals de batecs encistelladors on havia saborejat part de la infància. Resseguia per Can Figueres, prop del noucentista cap de la vila, o pel Juanito, rera la caserna militar. Llavors feia un salt temporal fins la ja traspassada bodega dels taxistes, prop del seminari conciliar del cap i casal. I acabava al bar de les bruixes del cèntric carrer de Rosselló. A l'indígena li agraden els llocs on el client té un nom i un somriure que l'espera. Creu que tothom hauria de refer algun dia la seva ruta dels aperitius.

I un bon dia va aparèixer l'indígena...

...i parlava en el seu propi idioma gens preferent d'una mica de tot. Cultura, política, esports, economia, filosofia, comunicació i la seva memòria històrica ocupaven algunes estones del seu pensament. I va pensar que si més no l'eco de les seves reflexions l'ajudarien a fixar millor alguns criteris i així esdevenir una mica més complet. I va pensar que pensar i escriure li agradava molt, massa, gairebé tant com xerrar amb els seus amics. Estava content de tenir amics. Els tenia al cap quan començava a escriure. No volia parar mai.