Sempre molt més lluny...

Veig la sorra que s’escola
entre les meves mans
i voldria amagar-me
perquè no em trobés
el temps de la buidor
que ja m’encalça.

El perfecte traç
d’una mà inabastable
torna a allunyar
aquell unicorn blau
que em fareja
les nits de lluna nova
i, sorrut,
el separa de l’onada
que ja no vol bressolar-me.

Ara que la lluita no té sentit

tornaré a ser-hi un altre cop
conscient que és l’únic que sé fer
pregant als déus de l’univers
que els donin millors vides
i que no els abandonin
en els seus amors particulars.

I tornaré a caminar

sense rumb
cap als designis.
Fins que em  torni a omplir
del que sempre he estat.

Veig com s’acosta el vaixell.

I carrega la idea
que s’assemblava a un somni
d’adolescència.
Lleuger se l’emporta
-qui sap si a una illa
on un dia vaig ser feliç-.

Adéu!

Poema a quatre mans per acabar de sopar

GANES DE VIURE

Rera el fosc vel de la pluja
lluita l'astre en minoria
esperant l'hora o el dia
en què guanyi a la bruixa.

Mil gotes esvaides
deixaran secar les mirades
de natures apressades
en refermar llurs vides.

S'obren les finestres
i la quitxalla inquieta
torna a gaudir de la meta
que no coneixen ni els mestres.

Són les ganes d'escurar
tot el que passa al carrer
sense que hi hagi recer
sense que calgui tornar.

El infants juguen
i tot em sembla especial.

Torna la ràdio a estar de moda?

Avui l'indígena ha vist que l'EGM donava resultats de les audiències de ràdio que hi ha a la tribu. Li ha sobtat que s'hagi invertit la tendència dels darrers temps. Durant el 2011 uns 35.000 oients abandonaven progressivament els aparells i ara, han recuperat unes 170.000 orelles úniques. Aquest fet ha permès estirar la diferència entre la Ràdio Privada 1 i la Ràdio Pública en més de 100.000 persones. Sona rar. És que els nous aturats s'han incorporat al hertzianisme? És que s'ha posat de moda escoltar la ràdio des dels iphones? Bé, com sempre que no entén les coses, l'indígena posarà en estudi el tema, a l'espera de noves informacions que permetin encaixar millor el puzzle.

Equilibri cultural

L'indígena s'ha assabentat que Umberto Eco adequa el seu llibre "El nom de la Rosa" a un nou format perquè sigui més entenedor per les noves generacions. El debat sobre la superficialitat, deshumanització i pèrdua de qualitat cultural torna a planar sobre les noves tecnologies aplicades al consum de masses. De fet l'aldeà n'ha rebut una descàrrega mentre esmorzava. Creu en el seu interior que la profunditat, humanització i cerca d'un cert elitisme cultural tenen i haurien de seguir tenint canals de difusió a les noves generacions. Certament Facebook o Twitter no en són exemples. Però també considera que el debat no ha de ser aquest sinó quins són els canals de difusió de la cultura que ha fet avançar la humanitat des de fa segles i quina rellevància adopten. Contraposar massificació i excel·lència té una deriva ideològica inequívoca. Compatibilitzar-la també. La cultura de masses ha permès accedir a la societat del benestar a molta gent. Eco ho sap i ho respecta. L'indígena, també.

L'actor indígena

Satisfet del seu paper d'instructor, l'indígena va acompanyar dies enrera el seu fill gran al seu primer rodatge. Va constatar que no només és un magnífic estudiant sinó que a més ha superat la seva por escènica. Com que ell va trigar dues dècades en fer-ho i sap que no és gens fàcil, avui ha decidit regalar-se una victòria del seu equip favorit. En moments crítics, recompenses com aquesta ajuden a mirar-se al mirall sense acotar-se.