Sempre molt més lluny...

Veig la sorra que s’escola
entre les meves mans
i voldria amagar-me
perquè no em trobés
el temps de la buidor
que ja m’encalça.

El perfecte traç
d’una mà inabastable
torna a allunyar
aquell unicorn blau
que em fareja
les nits de lluna nova
i, sorrut,
el separa de l’onada
que ja no vol bressolar-me.

Ara que la lluita no té sentit

tornaré a ser-hi un altre cop
conscient que és l’únic que sé fer
pregant als déus de l’univers
que els donin millors vides
i que no els abandonin
en els seus amors particulars.

I tornaré a caminar

sense rumb
cap als designis.
Fins que em  torni a omplir
del que sempre he estat.

Veig com s’acosta el vaixell.

I carrega la idea
que s’assemblava a un somni
d’adolescència.
Lleuger se l’emporta
-qui sap si a una illa
on un dia vaig ser feliç-.

Adéu!