La força de l'enyor

Sempre havia pensat que la força del meu interior podria vèncer qualsevol obstacle. Que només calia desitjar una cosa molt intensament perquè passés. Que només calia concentrar-se i esforçar-se molt perquè s'esvaís un malaverany, perill o fatalitat. Així durant molt de temps m'he sentit culpable de no haver-te estimat prou, Pau, de no haver sabut allunyar els imponderables i de no haver sabut canviar els designis que sobre tu van llampegar. Ingenu, confiava en l'exactitud de la ciència mèdica. I no. Vaig despertar del somni adolescent que canviava el món, que superava el temps i l'espai, que dominava els elements totpoderosament, que m'hauria permès recuperar la teva respiració. Allà darrera el vidre.  Des de llavors m'he sentit petit i ja no he tingut forces per canviar res. Només m'he vist en cor a crear i conservar una família, la teva, la nostra. I ara que no tinc gaire forces, et torno a recordar. Saps Pau, que tens un lloc entre nosaltres, en els nostres cors i en el dels teus germans, tot i que no t'han conegut? Et tinc molt present, em vas fer sentir molt feliç, recordo sovint els teus ulls. I de vegades quan em miro les mans, recordo les teves, quan em vas fer descobrir la semblança paternal. Avui, Pau, he tornat a plorar la teva absència. I voldria que m'ajudessis a tirar endavant...