Fa uns dies l'indígena va llegir els mots d'una aldeana immaculada d'un llogaret hortolà proper al riu Rubricatus que li feia a ulls un escrit d'un seu amic tunisià. Explicava una història de tirania i repressió al seu país i expressava alegria i esperança en l'esdevenidor però sobretot en la força d'un poble que clama llibertat. L'indígena que rumia l'aldea global ha volgut documentar-se i porta una setmana mirant de treure l'entrellat.
Tunísia està situat relativament a prop del seu país, al recte avall de Sardenya, entre Algèria i Líbia, acull uns 10 milions de persones en un territori que és el doble de gran que els Paísos Indígenes i que responia a una etiqueta d'equilibri entre país musulmà laic i sistema econòmic liberal prooccidental. Com sempre les etiquetes són massa simples i es deixaven coses importants pel camí: la democràcia.
Després de llegir fins i tot l'especial de Le Monde del passat dijous, troba que la vida és molt cínica: l'esclat democràtic va haver d'esperar la immolació del pobre jove Mohamed Bouazizi, marxant ambulant de fruites i verdures, per començar a triscar; aquesta nova eina social que és Facebook va convertir-se a mans de diversos bloguers ciberdissidents en l'eina de convocatòria revolucionària; i l'expresident Zine El-Abidine Ben Ali va acabar traït pel seu primer ministre Mohammed Ghannouchi de la mateixa manera que ell va jubilar, quan era cap de govern, el cap d'estat i primer president de la Tunísia independent el 1956, Habib Bourguiba. Cínic i curiós.
Els EUA no ajuden Ben Ali
Encara no entén alguna cosa: com és que primer França a través de diferents ministres treuen ferro a la dictadura de Ben Ali i els Trabelsi i després no autoritzen l'ajuda militar demanada per perfectir la brutalitat policial i aniquilar els manifestants. Suposa que el posicionament dels Estats Units d'Amèrica deu tenir alguna cosa a veure. I posats a fer deduccions, la sortida de Ben Ali cap a Aràbia Saudita semblaria una possible deriva integrista inassumible pels ianquis defensors de la llibertat que haurien optat per deixar fer el poble emprenyat. Almenys aquest cop el president dels EUA, Barack Obama, no ha fet com algun antecessor i el francès Sarkozy ha sabut rectificar a destemps.
De moment ha quedat clar que el poble no vol una altra reforma, vol una ruptura amb el passat que superi el president Ghannouchi. Per cert no com el model espanyol de transició. Com diu l'amic tunisià interposat, la Trini d'Afers Exteriors encara no ha dit ni ase ni bèstia. I sembla que ara els egipcis volen copiar les accions per fer fora Mubarak. En substància i conclusió les properes eleccions poden ser el començament de la democràcia a Tunísia. L'indígena algun dia hi voldria anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada