Donna Leon, qüestió de fe

I fe a l'indígena no li falta. Es fa venir bé el títol del dinovè volum de la sèrie de novel·la policíaca sobre el Commisario Brunetti de l'escriptora estadounidenca afincada a Venècia Donna Leon, corresponent a l'any 2010, per explicar la seva relació inusual amb els seus llibres. N'ha llegits dotze (de dinou) en tres anys. No cal dir que el seu interès parteix d'un viatge a la ciutat dels canals l'estiu del 2005 que el va encisar. No hi havia discussió possible: viatge en góndola, esmorzars davant del Gran Canal, sopar a Rialto amb limoncello final al Cafè Florian de la Plaça Sant Marc, pel·lícula en italià al Campo Sant Polo, visites al Festival de Cinema de Lido i als Jardins de la Biennale... La suma d'aquest escenari amb el gènere que més li agrada -i que com que és de lectura fàcil, pot exercir- el predisposava a ser portat a l'hort reiteradament. I així va estar. Figuradament.

Ara, amb perspectiva, pot dir que Leon el té atrapat però només li agrada a mitges. Al platet positiu hi posaria la bona confecció de personatges i la vocació reflexiva per sobre de la resolució de l'acció de la trama. Per entendre'ns en el primer punt s'assemblaria a Camillieri i en el segon punt, seria contrària. Al platet negatiu hi posaria una tria dolenta dels temes -majoritàriament populistes i darrerament poc originals-, una superioritat moral en la resolució dels plantejaments i en la transmissió d'una visió absolutament negativa de la societat italiana en la què viu i que la porta a no publicar en aquesta llengua -prepotència ianqui?- i encara una resolució argumental gastada on l'atzar en forma de sogre aristocràtic acaba desllorigant l'atzucac més entortolligat. 

Llegint això algú pot pensar que pesa més aquest segon platet però el cert és que l'indígena ha deixat a la lleixa Leon espai de creixement perquè arribi la primavera i pugui llegir una nova aventura. Òstia, la rentadora...