Record d'adolescència per Sant Jordi

L'indígena es retroba amb el menjador de casa seva ara fa 25 anys. L'àvia ha collit unes roses vermelles del roser que s'enfila al pati des de la pica fins al terrat. Són molt tancades encara però no d'aquell color intens com vellut que ara es porta sinó d'un to més suau que deixa pas a grocs quan s'obre (ara ja no se'n troben d'aquestes a les parades). A la tarda el seu net vol entregar per primera vegada un tresor a la princesa acabada d'aparèixer i desitja transmetre-li el sentiment de puresa i la fragància primaveral de l'exemplar més virginal del seu petit jardí. Les ha collit amb delicadesa i les ha deixat en un gerro, a l'espera de ser guarnides deliberadament  i precisa per la mare. És Sant Jordi. El dia de l'aniversari del cap de tribu. Ronda la cinquantena i encara conserva el mirall que li retorna la imatge del més pinxo de tota la pista de ball de l'Ateneu.
Des de fa uns quants anys l'indígena volta a la tarda per les parades de llibres de la Rambla. Transita entre la bibliofília més divergent i el despertar de la consciència política a les nits rogenques amb lluna plena i estels lluents. Fulleja compulsivament mots arrencats de novel·les, assajos i poemes. I conclou amb algun exemplar groc de la Cua de Palla i el seu regal costumista a la iaia mimadora.

La força de l'enyor

Sempre havia pensat que la força del meu interior podria vèncer qualsevol obstacle. Que només calia desitjar una cosa molt intensament perquè passés. Que només calia concentrar-se i esforçar-se molt perquè s'esvaís un malaverany, perill o fatalitat. Així durant molt de temps m'he sentit culpable de no haver-te estimat prou, Pau, de no haver sabut allunyar els imponderables i de no haver sabut canviar els designis que sobre tu van llampegar. Ingenu, confiava en l'exactitud de la ciència mèdica. I no. Vaig despertar del somni adolescent que canviava el món, que superava el temps i l'espai, que dominava els elements totpoderosament, que m'hauria permès recuperar la teva respiració. Allà darrera el vidre.  Des de llavors m'he sentit petit i ja no he tingut forces per canviar res. Només m'he vist en cor a crear i conservar una família, la teva, la nostra. I ara que no tinc gaire forces, et torno a recordar. Saps Pau, que tens un lloc entre nosaltres, en els nostres cors i en el dels teus germans, tot i que no t'han conegut? Et tinc molt present, em vas fer sentir molt feliç, recordo sovint els teus ulls. I de vegades quan em miro les mans, recordo les teves, quan em vas fer descobrir la semblança paternal. Avui, Pau, he tornat a plorar la teva absència. I voldria que m'ajudessis a tirar endavant...

Record nadalenc abans de la suada

Anit la banda de futbolsalers que cada dimarts mostra la seva diversitat de registres futbolístics davant del Camp Nou va haver de traslladar-se per motius d'espai al camp del Turó de la Peira. Amb en Xavier Andreu, D.O. Priorat, aficionat a la tertúlia i afeccionat per la Formula 1, bon company i millor persona, vam transitar des de la Barcelona eixamplina fins als 9 barris exteriors. Vam passar per la Plaça Virrei Amat, que a banda de recordar el personatge català que va exercir de representant del rei espanyol Carles III de Borbó al Perú rústic, Manuel Amat, és el lloc on havia estat destinat el pare de l'aldeà. Una imatge em va revenir: el guàrdia recollint caixes que els veïns deixaven a modus de lot nadalenc. De fons la botiga d'esports Beristany esperava la nostra compra. 30 anys després encara acull obres. Un parell de passejos després (Valldaura i Fabra) enfilàvem la costa rumb a la suor.

Recordant l'avi Andreu assegut al barriet

Un dia mentre seia en la seva inconfusible cadira recolzada al portal, va dir: -El que està de pega fins els collons ensopega. I tot seguit va demanar al seu net que li donés la mà per aixecar-se. El seu món de terra s'havia transformat en quitrà i soroll de cotxes. I tremolós, per aquella enfermetat de nom anglès, va enfilar, barriet endins, aquella casa que tants esforços havia costat aixecar. El nen va entrar la cadira. L'Andreu Balletbò hagués volgut ser artista però va haver-se de conformar en ser un bon paleta durant la nit fosca. Diuen que aquell petit indígena se li assembla molt. Avui el reitera.

Syriza catalana?

L’estratègia perquè l’independentisme polític d’esquerres esdevingui gran i efectivament alternatiu ha tornat a florir aquests dies arran de la proposta del periodista Roger Palà de conformar una Syriza catalana. L'indígena sempre ha pensat que la búsqueda de mimetismes amb d’altres realitats no ajudarà a trobar la particularitat de la tribu però sí projectar i adequar determinats camins. Els catalans tenen tendència a voler emmirallar-se amb altres països. D’aquesta aportació destacaria la idea de Palà d’enfocar com alguns partits (ERC-RCat, ICV-EUiA, CUP, SI) han de fer un esforç per guanyar ambició i voler ocupar un espai gran fent un sorpasso al que queda del PSC en clau social i nacional conjunta i en què aquest esforç per guanyar espai no ha de significar un camí de renúncies ideològiques per conformar una nova centralitat. Ara per ara les situacions grega i catalana poden tenir algunes similituds però no són ni molt menys coincidents. Ho podrien a arribar a ser? Potser sí. Però fins i tot reputats economistes visualitzen que la possible intervenció del Govern espanyol sobre el Govern de la Generalitat té un clar rerafons ideològic. Això no vol dir que l’espai polític de centre-esquerra pugui canviar. L'indígena recomanaria 2 coses: llenguatge i accions clares i construcció d’una estructura alternativa i ambiciosa a l’actual opinió pública.

Sempre molt més lluny...

Veig la sorra que s’escola
entre les meves mans
i voldria amagar-me
perquè no em trobés
el temps de la buidor
que ja m’encalça.

El perfecte traç
d’una mà inabastable
torna a allunyar
aquell unicorn blau
que em fareja
les nits de lluna nova
i, sorrut,
el separa de l’onada
que ja no vol bressolar-me.

Ara que la lluita no té sentit

tornaré a ser-hi un altre cop
conscient que és l’únic que sé fer
pregant als déus de l’univers
que els donin millors vides
i que no els abandonin
en els seus amors particulars.

I tornaré a caminar

sense rumb
cap als designis.
Fins que em  torni a omplir
del que sempre he estat.

Veig com s’acosta el vaixell.

I carrega la idea
que s’assemblava a un somni
d’adolescència.
Lleuger se l’emporta
-qui sap si a una illa
on un dia vaig ser feliç-.

Adéu!

Poema a quatre mans per acabar de sopar

GANES DE VIURE

Rera el fosc vel de la pluja
lluita l'astre en minoria
esperant l'hora o el dia
en què guanyi a la bruixa.

Mil gotes esvaides
deixaran secar les mirades
de natures apressades
en refermar llurs vides.

S'obren les finestres
i la quitxalla inquieta
torna a gaudir de la meta
que no coneixen ni els mestres.

Són les ganes d'escurar
tot el que passa al carrer
sense que hi hagi recer
sense que calgui tornar.

El infants juguen
i tot em sembla especial.

Torna la ràdio a estar de moda?

Avui l'indígena ha vist que l'EGM donava resultats de les audiències de ràdio que hi ha a la tribu. Li ha sobtat que s'hagi invertit la tendència dels darrers temps. Durant el 2011 uns 35.000 oients abandonaven progressivament els aparells i ara, han recuperat unes 170.000 orelles úniques. Aquest fet ha permès estirar la diferència entre la Ràdio Privada 1 i la Ràdio Pública en més de 100.000 persones. Sona rar. És que els nous aturats s'han incorporat al hertzianisme? És que s'ha posat de moda escoltar la ràdio des dels iphones? Bé, com sempre que no entén les coses, l'indígena posarà en estudi el tema, a l'espera de noves informacions que permetin encaixar millor el puzzle.

Equilibri cultural

L'indígena s'ha assabentat que Umberto Eco adequa el seu llibre "El nom de la Rosa" a un nou format perquè sigui més entenedor per les noves generacions. El debat sobre la superficialitat, deshumanització i pèrdua de qualitat cultural torna a planar sobre les noves tecnologies aplicades al consum de masses. De fet l'aldeà n'ha rebut una descàrrega mentre esmorzava. Creu en el seu interior que la profunditat, humanització i cerca d'un cert elitisme cultural tenen i haurien de seguir tenint canals de difusió a les noves generacions. Certament Facebook o Twitter no en són exemples. Però també considera que el debat no ha de ser aquest sinó quins són els canals de difusió de la cultura que ha fet avançar la humanitat des de fa segles i quina rellevància adopten. Contraposar massificació i excel·lència té una deriva ideològica inequívoca. Compatibilitzar-la també. La cultura de masses ha permès accedir a la societat del benestar a molta gent. Eco ho sap i ho respecta. L'indígena, també.

L'actor indígena

Satisfet del seu paper d'instructor, l'indígena va acompanyar dies enrera el seu fill gran al seu primer rodatge. Va constatar que no només és un magnífic estudiant sinó que a més ha superat la seva por escènica. Com que ell va trigar dues dècades en fer-ho i sap que no és gens fàcil, avui ha decidit regalar-se una victòria del seu equip favorit. En moments crítics, recompenses com aquesta ajuden a mirar-se al mirall sense acotar-se.